El creixement: augment qualitatiu, o quantitatiu, d'extensió?

Lectures:

1Co 3,5-23:
5 Què és Apol·ló i què es Pau? Uns simples servidors per mitjà dels quals heu arribat a creure, i cadascun segons el do que el Senyor li ha concedit.
6 Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però Déu ha donat la creixença.
7 Per tant, no compten ni el qui planta ni el qui rega, sinó Déu, que fa créixer.
8 El qui planta i el qui rega són iguals, però cadascú rebrà la recompensa ajustada al treball que hagi fet.
9 De fet, nosaltres som cooperadors de Déu; vosaltres sou conreu de Déu, la hisenda de Déu.
10 Segons la gràcia de Déu que se m'ha donat, vaig posar els fonaments com a expert arquitecte, però un altre hi edifica al damunt. Cadascú, doncs, que miri com sobreedifica.
11 Perquè ningú no pot posar cap altre fonament sinó el que hi ha posat, que és Jesucrist.
12 Però si algú, sobre aquest fonament, hi edifica amb or, plata, marbres preciosos, fusta, herba seca o palla,
13 l'obra de cadascú es farà evident, perquè el dia del Senyor la revelarà, serà comprovada amb el foc, i el foc demostrarà la qualitat de l'obra de cadascú.
14 Si l'obra que un ha edificat resisteix, en rebrà recompensa;
15 si l'obra d'algú es consumeix, es quedarà sense; amb tot, ell se salvarà, però com qui escapa de les flames.
16 ¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?
17 Si algú destrueix el santuari de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant, i aquest temple sou vosaltres.
18 Que ningú no s'enganyi a si mateix: si algun d'entre vosaltres es creu savi a la manera d'aquest món, que es faci ignorant per esdevenir savi de debò.
19 Perquè la saviesa d'aquest món és fatuïtat davant de Déu, ja que diu l'Escriptura: "Ell atrapa els savis en la seva pròpia astúcia."
20 I en un altre lloc: "El Senyor coneix els raonaments dels savis, i sap que són fútils."
21 Per tant, que ningú no es recolzi en els homes, perquè totes les coses són vostres:
22 sigui Pau, Apol·ló o Cefes, com el món, la vida, la mort, el present o el futur, tot és vostre;
23 i vosaltres sou de Crist, i Crist, de Déu.

Ef 2,19-22.
19 De manera que ja no sou estrangers ni forasters, sinó que sou conciutadans dels sants i família de Déu,
20 edificats sobre els fonaments dels apòstols i profetes, amb Crist Jesús com a pedra angular,
21 i en ell reposa tota la construcció que, ajustada harmoniosament, formarà un temple sant en el Senyor,
22 en qui també vosaltres hi heu estat integrats per a constituir per l'obra de l'Esperit la mansió de Déu.

Reflexió:
1. Només Déu pot fer créixer l'església, entesa tant com universal com local: Només tenint present qui n'és l'origen -Jesús, el Crist. I aquest augment és tant numèric com qualitatiu. És a dir, la comunitat s'ha de fonamentar en Crist, i això comporta les obres.
2. Aquí, els fonaments són els apòstols i profetes, però la pedra angular és Crist. Aquesta imatge va més enllà: certament, aquí els apòstols i els profetes estan a la base, però tot el conjunt se sosté per la pedra angular que és Crist «en ell –diu- reposa tota la construcció» (v 21 d’Ef); però el més interessant ve tot seguit: «ajustada harmoniosament, formarà un temple sant en el Senyor, en qui també vosaltres heu estat integrats per a constituir per l'obra de l'Esperit la mansió de Déu».

La paraula clau aquí és "créixer", que significa que l'Evangeli no crida els homes a una existència sense història, sinó que els cristians (dins la comunitat del Poble de Déu) es troben situats dins un procés històric determinat per la promesa del Regne universal de Crist: El creixement de l'església cap a la seva pròpia santedat en Crist és un procés permanent. Existeix església en tant que creix. Només així podem entendre la seva santedat: és santa i es va fent santa constantment, i sempre “en Crist”.

Afegim al llistat de cites, Ef 4,11-16:

11 També és ell qui va repartir a uns la funció d'apòstols, a altres, de profetes, a altres, d'evangelistes, a altres, de pastors i mestres,
12 amb el propòsit de capacitar els creients per a una obra de servei, per a edificació del cos de Crist,
13 fins que tots hàgim assolit la unitat de la fe i el ple coneixement del Fill de Déu, fins a conformar l'home madur, en el complet desenvolupament del Crist,
14 perquè ja no siguem més com criatures, remoguts i enduts per qualsevol corrent de doctrina, a mercè dels homes mestres en incitacions a l'error,
15 sinó que, vivint sincerament en amor, creixem en tots sentits vers aquell qui és el cap, el Crist.
16 Per ell tot el cos, ben conjuntat i unit per mitjà de totes les articulacions que el nodreixen, segons l'activitat proporcionada de cadascun dels membres, efectua el seu creixement corporal per a la pròpia edificació en l'amor.

La construcció, aquí s'equipara al creixement del cos. El creixement és comunitari, no individual. Els individus hi aporten el seu gra de sorra a la comunitat "edificant-vos els uns als altres". Y com es produeix aquest creiexement, aquesta santificació? Si el cos no creix en maduresa, no hi pot incorporar més membres. L’aliment de l’església és la Paraula del Senyor. Un cos estrafet no és atraient per als de fora; però un cos que creix “harmoniosament” cap a la plena maduresa és un cos que té un fort atractiu. Pensem que actualment hi ha moltes persones que estan desorientades per moltes circumstàncies; especialment per la crisi, la pobresa i l’esclat de tanta violència. Per tant, preparem el nostre cos y el de l’església –que és el cos de Crist- alimentant-lo amb la Seva Paraula i siguem coherents amb l’ensenyament que ens ofereix. I preparem-nos per acollir aquells que el Senyor ens enviarà per acréixer la Seva Església.